martes, 28 de diciembre de 2010
lunes, 20 de diciembre de 2010
IX Conferencia (Extraordinaria) de la organización del PCC en la SEAT
El 18 de Diciembre en Cornellà tuvo lugar la celebración de la IX Conferencia (Extraordinaria) del PCC SEAT. El carácter extraordinario ha sido a consecuencia de una crisis interna, la cual ha podido ser superada muy satisfactoriamente, con consenso, evitando posibles fugas y fisuras.
Nos congratulamos del incremento afiliativo, con una significativa representación de mujeres y jóvenes. Consiguiendo algo inédito, presencia en todos los centros del grupo SEAT. Es un salto cualitativo que nos sitúa en muy buenas condiciones de extensión y mayor crecimiento.
A la celebración de la Conferencia asistieron un centenar de militantes, una buena asistencia, teniendo en cuenta que muchos camaradas trabajaron en el turno de noche del viernes. Con la participación de nuestro Secretario General del PCC Joan Josep Nuet, que nos presentó el informe político. Junto con la Dirección del Movimiento Obrero así como la del Metal. Que participaron en la presentación y debate del informe de organización y de balance M.O-Sindical. Propuesto por la comisión de redacción de los documentos. Fueron aprobados por unanimidad.
Por Ultimo se presento la propuesta del nuevo Comité de Célula, surgida del consenso de la hasta ahora Dirección Provisional, la cual fue aprobada por mayoría con 3 abstenciones. En el marco de la Conferencia se eligió a la nueva Responsable Político La Camarada Carmen Olivera, que clausuro la conferencia
18 de Desembre de 2010
Moviment Obrer
martes, 30 de noviembre de 2010
Valoració del secretari general del PCC
ELECCIONS CATALANES
Primeres notes més de fons
El resultat electoral no deixa lloc a dubtes, ha guanyat la dreta i avui
tenim un parlament de Catalunya més conservador, com passa a
molts països d’Europa.
Ja fa temps que venim dient que la dreta ha consolidat i fet
hegemònic el discurs conservador i que bona part de la societat,
les condicions materials de la qual farien que objectivament se
sentissin d’esquerres, no ho fa així. Bona part dels esforços de
l’esquerra haurien de concentrar-se en aquest vessant ideològic de
reconstrucció d’un discurs polític d’esquerres fort.
La dreta no gestiona millor els problemes del nostre poble, les seves
propostes privatitzadores i moralitzants conservadores, les seves
sortides profundament insolidàries i individualitzades de la crisi
no produeixen més felicitat, però ha aconseguit convèncer milers,
milions de persones que això és així, i és possible gràcies a una llarga
crisi de més de 30 anys de l’esquerra que nosaltres representem i
també del conjunt de l’esquerra.
És per això que cal la reconstrucció d’una esquerra que rellanci
els seus propis valors i principis, no simplement repetint-los, sinó
reconnectant-los i adequant-los als canvis produïts a la classe
treballadora i a la societat en general, també als canvis al propi
planeta terra. Aquesta reconstrucció, rellançament, regeneració,
refundació... és necessària, a la llum d’una sortida de la crisi actual,
diguem-ho clar, per la dreta i no per l’esquerra.
Catalunya no és Irlanda ni ho serà
És cert que Catalunya no és Irlanda. Totes les receptes que aplica
el Govern Zapatero i que contenen els programes electorals de CiU
i el PP ja s’han provat a Irlanda i... han fracassat estrepitosament.
Irlanda ja ha baixat impostos als rics, Irlanda ja ha retallat o
no ampliat les polítiques socials i l’Estat del Benestar, Irlanda ja
ha reduït l’Estat i l’Administració Pública, Irlanda ja ha reduït o
congelat els sous i les pensions. A Irlanda ja és una realitat que les
generacions actuals i les futures viuran pitjor que els seus pares i
avis, en el país anomenat “miracle de les polítiques neoliberals” que
citaven com a referència els teòrics de CiU o el PP.
Catalunya pot no ser Irlanda, malgrat que avui CiU i PP sumen
80 diputats i diputades (i difícilment Ciutadans i el partit del
Laporta faran de contrapès per l’esquerra). La nostra societat civil
progressista i fins i tot els resultats de la Coalició ICV-EUiA ens
donen eines per lluitar, i si hi ha lluita hi ha esperança, hem de tenir
confiança en la nostra societat, en el nostre poble.
Crec que dues són les claus del nou període que s’obre a partir del
28-N:
1. Hem de seguir en la mobilització social. Els dies 15 i
18 de desembre ja tenim una fita per sortir al carrer amb
el sindicalisme de classe front les retallades. Només la
mobilització pot modificar, reequilibrar per l’esquerra,
el resultat electoral. I preparem-nos, ja que la majoria
conservadora legislarà a fons (fent servir l’excusa dels retalls
necessaris a causa de la crisi i a la despesa social del Govern
d’Entesa) a favor dels seus interessos de classe. Trobarem a
faltar molt aviat moltes de les propostes socials del Govern
d’Entesa i haurem de defensar i fer valdre políticament i
parlamentàriament el seu llegat.
S’ha de reforçar la societat civil catalana per defensar la nostra
cohesió social i nacional com a poble i l’esquerra té l’obligació
d’abocar-se a aquesta tasca.
2. Unitat de l’esquerra. Ara més que mai les esquerres han
de col·laborar. L’esquerra en general, on PSC i ERC han
de reflexionar. On EUiA, ICV i IU han de pensar només en
escenaris unitaris, apartant operacions que restin i enfortint
operacions que sumin.
Al mateix temps, l’esquerra que representa EUiA, ICV i IU ha de
ser encara més una esquerra d’acollida i que ha d’eixamplar-se
(encara més pluralitat ideològica ha de ser possible) però on,
com a línia vermella, no sobra ningú dels actuals components
i les portes han d’obrir-se sense exclusions a nous subjectes
polítics i sobretot a persones, activistes o no, que poden
donar un primer pas d’organitzar-se encara que sigui des
d’estructures informals.
Tenim fites futures que hem de desenvolupar de forma
immediata. Seguir reflexionant sobre els canvis a la societat
que l’esquerra ha d’incorporar per fer-se actual i propera al
nostre poble. Recomposar sumant l’esquerra transformadora
per liderar el debat del conjunt de l’esquerra i finalment cuidar
la nostra gent i preparar les pròximes fites de mobilització
social i electoral.
Joan Josep Nuet
Senador d’Esquerra Unida i Alternativa
Primeres notes més de fons
El resultat electoral no deixa lloc a dubtes, ha guanyat la dreta i avui
tenim un parlament de Catalunya més conservador, com passa a
molts països d’Europa.
Ja fa temps que venim dient que la dreta ha consolidat i fet
hegemònic el discurs conservador i que bona part de la societat,
les condicions materials de la qual farien que objectivament se
sentissin d’esquerres, no ho fa així. Bona part dels esforços de
l’esquerra haurien de concentrar-se en aquest vessant ideològic de
reconstrucció d’un discurs polític d’esquerres fort.
La dreta no gestiona millor els problemes del nostre poble, les seves
propostes privatitzadores i moralitzants conservadores, les seves
sortides profundament insolidàries i individualitzades de la crisi
no produeixen més felicitat, però ha aconseguit convèncer milers,
milions de persones que això és així, i és possible gràcies a una llarga
crisi de més de 30 anys de l’esquerra que nosaltres representem i
també del conjunt de l’esquerra.
És per això que cal la reconstrucció d’una esquerra que rellanci
els seus propis valors i principis, no simplement repetint-los, sinó
reconnectant-los i adequant-los als canvis produïts a la classe
treballadora i a la societat en general, també als canvis al propi
planeta terra. Aquesta reconstrucció, rellançament, regeneració,
refundació... és necessària, a la llum d’una sortida de la crisi actual,
diguem-ho clar, per la dreta i no per l’esquerra.
Catalunya no és Irlanda ni ho serà
És cert que Catalunya no és Irlanda. Totes les receptes que aplica
el Govern Zapatero i que contenen els programes electorals de CiU
i el PP ja s’han provat a Irlanda i... han fracassat estrepitosament.
Irlanda ja ha baixat impostos als rics, Irlanda ja ha retallat o
no ampliat les polítiques socials i l’Estat del Benestar, Irlanda ja
ha reduït l’Estat i l’Administració Pública, Irlanda ja ha reduït o
congelat els sous i les pensions. A Irlanda ja és una realitat que les
generacions actuals i les futures viuran pitjor que els seus pares i
avis, en el país anomenat “miracle de les polítiques neoliberals” que
citaven com a referència els teòrics de CiU o el PP.
Catalunya pot no ser Irlanda, malgrat que avui CiU i PP sumen
80 diputats i diputades (i difícilment Ciutadans i el partit del
Laporta faran de contrapès per l’esquerra). La nostra societat civil
progressista i fins i tot els resultats de la Coalició ICV-EUiA ens
donen eines per lluitar, i si hi ha lluita hi ha esperança, hem de tenir
confiança en la nostra societat, en el nostre poble.
Crec que dues són les claus del nou període que s’obre a partir del
28-N:
1. Hem de seguir en la mobilització social. Els dies 15 i
18 de desembre ja tenim una fita per sortir al carrer amb
el sindicalisme de classe front les retallades. Només la
mobilització pot modificar, reequilibrar per l’esquerra,
el resultat electoral. I preparem-nos, ja que la majoria
conservadora legislarà a fons (fent servir l’excusa dels retalls
necessaris a causa de la crisi i a la despesa social del Govern
d’Entesa) a favor dels seus interessos de classe. Trobarem a
faltar molt aviat moltes de les propostes socials del Govern
d’Entesa i haurem de defensar i fer valdre políticament i
parlamentàriament el seu llegat.
S’ha de reforçar la societat civil catalana per defensar la nostra
cohesió social i nacional com a poble i l’esquerra té l’obligació
d’abocar-se a aquesta tasca.
2. Unitat de l’esquerra. Ara més que mai les esquerres han
de col·laborar. L’esquerra en general, on PSC i ERC han
de reflexionar. On EUiA, ICV i IU han de pensar només en
escenaris unitaris, apartant operacions que restin i enfortint
operacions que sumin.
Al mateix temps, l’esquerra que representa EUiA, ICV i IU ha de
ser encara més una esquerra d’acollida i que ha d’eixamplar-se
(encara més pluralitat ideològica ha de ser possible) però on,
com a línia vermella, no sobra ningú dels actuals components
i les portes han d’obrir-se sense exclusions a nous subjectes
polítics i sobretot a persones, activistes o no, que poden
donar un primer pas d’organitzar-se encara que sigui des
d’estructures informals.
Tenim fites futures que hem de desenvolupar de forma
immediata. Seguir reflexionant sobre els canvis a la societat
que l’esquerra ha d’incorporar per fer-se actual i propera al
nostre poble. Recomposar sumant l’esquerra transformadora
per liderar el debat del conjunt de l’esquerra i finalment cuidar
la nostra gent i preparar les pròximes fites de mobilització
social i electoral.
Joan Josep Nuet
Senador d’Esquerra Unida i Alternativa
lunes, 15 de noviembre de 2010
viernes, 29 de octubre de 2010
El PCC mostra el seu condol per la mort de Marcelino Camacho
El PCC mostra el seu condol per la mort de Marcelino Camacho
Aquesta nit ha mort Marcelino Camacho, fundador de CCOO i secretari general d'aquest sindicat des de la seva legalització fins a l'any 1987. Militant del PCE des del 1935, fou empresonat, fins que l'any 1941 sortí de la presó i fou enviat a treballs forçats al Nord d'Àfrica. Va aconseguir evadir-se del camp i es va refugiar a Algèria. Tornà a Madrid l'any 1957 i va començar a treballar a la Fàbrica Perkins Hispania, des d'on va ajudar a organitzar CCOO del Metall. Fou detingut novament i complí presó des de març del 1967 a març del 1972. Però tres mesos després torna a ser detingut i en el famós "procés 1001" és condemnat a 20 anys de presó; de la que en va sortir 10 dies després de la mort de Franco. És en aquest període quan escriu les "Charlas en la prisión. El movimiento obrero sindical", escrit bàsic per al sindicalisme. El 1976 fou detingut novament, acusat de pertànyer a Coordinación Democrática. Fou diputat pel PCE entre el 1977 i el 1981.
El dia d'avui és un dia de dol per al comunisme, el sindicalisme i el moviment obrer. Marcelino, seguir la teva lluita és organitzar i participar en totes les mobilitzacions que preparen els sindicats per lluitar contra els efectes de la crisi, i contribuir a fer créixer l'organització dels treballadors i treballadores. La lluita continua!
PARTIT DELS I LES COMUNISTES DE CATALUNYA
Aquesta nit ha mort Marcelino Camacho, fundador de CCOO i secretari general d'aquest sindicat des de la seva legalització fins a l'any 1987. Militant del PCE des del 1935, fou empresonat, fins que l'any 1941 sortí de la presó i fou enviat a treballs forçats al Nord d'Àfrica. Va aconseguir evadir-se del camp i es va refugiar a Algèria. Tornà a Madrid l'any 1957 i va començar a treballar a la Fàbrica Perkins Hispania, des d'on va ajudar a organitzar CCOO del Metall. Fou detingut novament i complí presó des de març del 1967 a març del 1972. Però tres mesos després torna a ser detingut i en el famós "procés 1001" és condemnat a 20 anys de presó; de la que en va sortir 10 dies després de la mort de Franco. És en aquest període quan escriu les "Charlas en la prisión. El movimiento obrero sindical", escrit bàsic per al sindicalisme. El 1976 fou detingut novament, acusat de pertànyer a Coordinación Democrática. Fou diputat pel PCE entre el 1977 i el 1981.
El dia d'avui és un dia de dol per al comunisme, el sindicalisme i el moviment obrer. Marcelino, seguir la teva lluita és organitzar i participar en totes les mobilitzacions que preparen els sindicats per lluitar contra els efectes de la crisi, i contribuir a fer créixer l'organització dels treballadors i treballadores. La lluita continua!
PARTIT DELS I LES COMUNISTES DE CATALUNYA
Comunicado del PCE ante el fallecimiento de nuestro camarada Marcelino Camacho
Partido Comunista de España / 29 oct 10
Con profundo dolor y consternación acabamos de recibir la noticia del fallecimiento de nuestro querido camarada Marcelino Camacho.
Militante del PCE desde 1935, Marcelino, revolucionario, sindicalista, luchador antifranquista, internacionalista, dirigente del PCE, Secretario General y Presidente de CC.OO. dedicó su vida a la lucha por la mejora de las condiciones de vida de los oprimidos y oprimidas, por la libertad, el socialismo y el comunismo hasta el último minuto de su vida con una coherencia que hacen de él un ser excepcional.
El PCE manifiesta su cariño y solidaridad con Josefina, su inseparable compañera sin la que su obra no hubiera sido posible, con Yenia y Marcel sus hijos, con Vicenta su hermana, con sus nietos y demás familia a los que tiene muy presentes en estos momentos de dolor y tristeza.
El PCE llama a toda su militancia, a sus amigos y amigas y a los trabajadores y trabajadoras a expresar sus condolencias por tan irreparable pérdida visitando la capilla ardiente que se instalará en el auditorio Marcelino Camacho, junto al local de la USMR de CC.OO. y participando en la despedida pública que se realizará en la Puerta de Alcalá y sobre cuyos detalles informaremos desde la página web del PCE.
lunes, 25 de octubre de 2010
CJC Sant Andreu en la 1 Assemblea Nacional d'Alternativa Jove
El col·lectiu de joves comunistes de Sant Andreu va participar aquest cap de setmana en l'assemblea fundacional de les joventuts d'Esquerra Unida i Alternativa.
El treball dels comunistes de Sant Andreu es va veure reflectit per l'abundant redacció d'esmenes i propostes polítiques aixì com les resolucions a favor de les lluites internacionals dels pobles (Sahara, Colòmbia, Palestina...) contra l'imperialisme.
La Joventut Comunista de Sant Andreu, valora positivament aquesta assemblea i destaca la unitat de les diferents sensibilitats que participaren en la seva creació.
A continuació, crònica de la jornada, extreta de la plana web d'EUiA.
El coordinador general d’EUiA i diputat al Parlament, Jordi Miralles, en la
seva intervenció en la cloenda de la 1ª Assemblea Nacional d’Alternativa
Jove-Joves d’EUiA (AJ-JEUiA) ha instat els membres d’Alternativa Jove a
“lluitar per no ser una generació retallada.””Heu de respondre a la
dictadura dels mercats, no deixant que es retallin els vostres drets, i
evitar que vosaltres o els vostres fills viviu pitjor que els vostres pares
o avis”, ha dit Miralles.
El líder d’EUiA així mateix ha destacat que Alternativa Jove “té la gran
responsabilitat de compartir amb d’altres entitats continguts, compromisos i
respostes”, que com ha dit el dirigent d’esquerres, “són claus per respondre
al gran repte plantejat per Alternativa Jove; “ser un moviment que estigui
on són els joves per donar resposta als seus problemes”.
Miralles ha fet una crida als membres d’Alternativa Jove a treballar per
convèncer els joves per tal que vagin a votar a ICV-EUiA en les pròximes
eleccions catalanes. “Perquè és fonamental frenar els resultats que planteja
Mas, per no permetre que es faci de Catalunya un banc de proves sobre la
tornada del conservadurisme a l’Estat, per evitar els grans retrocessos que
es produirien en l’àmbit social, sanitari, educatiu i mediambiental, i per
impedir que la sortida de la crisi estigui gestionada per la dreta a curt
termini”, ha argumentat el dirigent d’esquerres.
Miralles ha felicitat els integrants d’Alternativa Jove per la feina feta i
els ha encoratjat a convèncer amb les seves propostes d’acció i
d’organització més joves d’esquerres “que volen i poden defensar els seus
drets”.
Per la seva banda, el coordinador d’Alternativa Jove, escollit per
unanimitat per la 1a Assemblea Nacional d’Alternativa Jove-Joves d’EUiA,
Julián Sesé, en la seva intervenció també de la cloenda de l’Assemblea, ha
destacat l’aprovació de la proclamació d’Alternativa Jove com a moviment.
“Així que ens orientem a l’acció, a estar el carrer”, ha subratllat Sesé.
El coordinador d’Alternativa Jove ha afirmat que”el següent pas de
l’organització juvenil és ser el ciment que uneixi tots els joves amb els
que comparteix objectius”.
Sesé també s’ha referit a la creixent precarietat laboral, pel que ha
sostingut que “si els joves no actuen en la sortida de la crisi, ho pagaran
molt car, ja que es produiran forts retrocessos en els seus drets.”
La 1a Assemblea Nacional d’Alternativa Jove-Joves d’EUiA ha tingut lloc
aquest cap de setmana (23 i 24 d’octubre) a l’Espai Jove la Fontana del
barri barceloní de Gràcia i ha comptat amb la participació aproximada d’un
centenar de persones. Ahir dissabte es va aprovar l’informe de gestió, el
Manifest per un moviment de joves, el reglament de l’organització i 3
documents sobre la implantació d’Alternativa Jove als territoris, a la
universitat i al món del treball. Avui diumenge s’ha aprovat el seu programa
polític.
lunes, 18 de octubre de 2010
El CE del PCC
El Comitè Executiu fa una crida a totes les cèl•lules del partit a debatre "de la Vaga a les Eleccions" i ha aprovat el següent esquema pel debat:
1. El Comitè Executiu saluda el treball de tots i totes els i les militants del PCC a la Vaga General, especialment als piquets informatius.
2. La Vaga General ha estat un èxit, hi han participat més de 10 milions de treballadors i treballadores i les “raons” de la vaga han superat aquesta xifra de suport.
3. La crisi, però, segueix i colpeja amb duresa la classe treballadora i sectors populars, cal més encara la solidaritat per frenar les dures condicions de vida (atur, pobresa, desnonaments...) i frenar el populisme i el feixisme que creixen en la desesperació.
4. Cal convertir la vaga en èxits concrets, cal que el Govern de l’Estat rectifiqui la Reforma Laboral anul•lant les parts negatives per als treballadors, faci un acord de pensions favorable, digui no als copagaments, faciliti un acord sobre negociació col•lectiva, reforci l’acció pública d’ocupació. S’obre una agenda de negociació que haurem d’empènyer amb més mobilitzacions. Els pressupostos generals són restrictius per a l’economia i antisocials per als sectors populars.
5. L’aparició amb la vaga del sindicalisme de classe aixeca un discurs sociopolític d’alternativa social i política a la política econòmica del Govern, conjuntament amb l’esquerra transformadora i part del món de la cultura. Les dretes del PP, CiU, PNV i CC i la patronal encara volien i volen empitjorar els retalls i les polítiques antisocials i representen una involució per als treballadors i treballadores. La patronal i la dreta han realitzat una campanya de criminalització del sindicalisme, ja que consideren necessari anul•lar els sindicats per desenvolupar sense límits les seves polítiques neoliberals.
6. La Vaga General pot representar una millora de les condicions subjectives. El discurs sociopolític del sindicalisme de classe pot ajudar a polititzar milers de nous quadres sindicals que s’han incorporat a la lluita i a la llum de la mobilització i de l’acció dels piquets cridem a reforçar l’afiliació a CCOO, a EUiA i al PCC.
7. Amb la vaga surt reforçat el sindicalisme de classe on la Unitat Sindical és necessària, ja que contra les polítiques neoliberals cal enfortir la Unitat dels Treballadors. Cal estar a prop de les organitzacions sindicals, que són bastió clau en defensa dels drets dels treballadors contra les polítiques d’ajust que seguiran. També en les negociacions i en les futures mobilitzacions cal reforçar la unitat sindical i el treball conjunt entre el sindicalisme de classe i l’esquerra.
8. La crisi segueix i també segueix la crisi de l’esquerra, però amb la mobilització l’esquerra resoldrà alguns dels seus interrogants. La Vaga General reforça elements per a la recomposició de la classe treballadora, amb un paper més actiu en la política de l’experiència del sindicalisme de classe. El partit després de la vaga i del cicle electoral ha de liderar el debat sobre la recomposició de la classe i de l’esquerra.
9. Aquesta nova politització ha d’ajudar a convertir mobilització social en electoral, sense mecanicismes, però assenyalant pedagògicament que sense acció política l’acció social no es realitza. Cal doncs el 28-N un bon resultat per a l’esquerra transformadora que representa ICV-EUiA i volem també una nova majoria d’esquerres a Catalunya perquè el PP i CiU no ens prenguin la victòria aconseguida a la vaga. Contra la crisi cal també Unitat de l’Esquerra per fer polítiques d’esquerres.
10. El Comitè Executiu del PCC fa una crida a totes les cèl•lules del partit a seguir en la mobilització contra la crisi amb el sindicalisme de classe i a preparar la precampanya i campanya electoral amb EUiA per la Coalició ICV-EUiA.
08/10/2010
1. El Comitè Executiu saluda el treball de tots i totes els i les militants del PCC a la Vaga General, especialment als piquets informatius.
2. La Vaga General ha estat un èxit, hi han participat més de 10 milions de treballadors i treballadores i les “raons” de la vaga han superat aquesta xifra de suport.
3. La crisi, però, segueix i colpeja amb duresa la classe treballadora i sectors populars, cal més encara la solidaritat per frenar les dures condicions de vida (atur, pobresa, desnonaments...) i frenar el populisme i el feixisme que creixen en la desesperació.
4. Cal convertir la vaga en èxits concrets, cal que el Govern de l’Estat rectifiqui la Reforma Laboral anul•lant les parts negatives per als treballadors, faci un acord de pensions favorable, digui no als copagaments, faciliti un acord sobre negociació col•lectiva, reforci l’acció pública d’ocupació. S’obre una agenda de negociació que haurem d’empènyer amb més mobilitzacions. Els pressupostos generals són restrictius per a l’economia i antisocials per als sectors populars.
5. L’aparició amb la vaga del sindicalisme de classe aixeca un discurs sociopolític d’alternativa social i política a la política econòmica del Govern, conjuntament amb l’esquerra transformadora i part del món de la cultura. Les dretes del PP, CiU, PNV i CC i la patronal encara volien i volen empitjorar els retalls i les polítiques antisocials i representen una involució per als treballadors i treballadores. La patronal i la dreta han realitzat una campanya de criminalització del sindicalisme, ja que consideren necessari anul•lar els sindicats per desenvolupar sense límits les seves polítiques neoliberals.
6. La Vaga General pot representar una millora de les condicions subjectives. El discurs sociopolític del sindicalisme de classe pot ajudar a polititzar milers de nous quadres sindicals que s’han incorporat a la lluita i a la llum de la mobilització i de l’acció dels piquets cridem a reforçar l’afiliació a CCOO, a EUiA i al PCC.
7. Amb la vaga surt reforçat el sindicalisme de classe on la Unitat Sindical és necessària, ja que contra les polítiques neoliberals cal enfortir la Unitat dels Treballadors. Cal estar a prop de les organitzacions sindicals, que són bastió clau en defensa dels drets dels treballadors contra les polítiques d’ajust que seguiran. També en les negociacions i en les futures mobilitzacions cal reforçar la unitat sindical i el treball conjunt entre el sindicalisme de classe i l’esquerra.
8. La crisi segueix i també segueix la crisi de l’esquerra, però amb la mobilització l’esquerra resoldrà alguns dels seus interrogants. La Vaga General reforça elements per a la recomposició de la classe treballadora, amb un paper més actiu en la política de l’experiència del sindicalisme de classe. El partit després de la vaga i del cicle electoral ha de liderar el debat sobre la recomposició de la classe i de l’esquerra.
9. Aquesta nova politització ha d’ajudar a convertir mobilització social en electoral, sense mecanicismes, però assenyalant pedagògicament que sense acció política l’acció social no es realitza. Cal doncs el 28-N un bon resultat per a l’esquerra transformadora que representa ICV-EUiA i volem també una nova majoria d’esquerres a Catalunya perquè el PP i CiU no ens prenguin la victòria aconseguida a la vaga. Contra la crisi cal també Unitat de l’Esquerra per fer polítiques d’esquerres.
10. El Comitè Executiu del PCC fa una crida a totes les cèl•lules del partit a seguir en la mobilització contra la crisi amb el sindicalisme de classe i a preparar la precampanya i campanya electoral amb EUiA per la Coalició ICV-EUiA.
08/10/2010
jueves, 30 de septiembre de 2010
Comunicat del PCC
El Partit dels i les Comunistes de Catalunya valora positivament la Vaga General, amb una mitjana de seguiment a l’entorn del 80%, la qual cosa representa uns 2.100.000 milions d'assalariats i assalariades, segons dades dels Sindicats a Catalunya i una participació a la manifestació de Barcelona de més de 400.000 persones. Les manifestacions de Girona, Tarragona i Lleida també han tingut una important participació, de 15.000, 10.000 i 4.000 persones respectivament.
Aquest èxit ha de comportar una rectificació del govern del PSOE, que té l'obligació de negociar amb els sindicats per modificar aquesta reforma laboral, la política de retalls socials i les amenaces d'allargar l'edat de la jubilació.
L'èxit de la vaga i les manifestacions desmenteixen i deslegitimen tota la campanya en contra dels sindicats i els sindicalistes, que una vegada més han demostrat la seva dedicació i esforç solidari en contra d'unes mesures lesives als interessos de la classe treballadora.
També denuncia l'agressivitat amb què han actuat les forces policials, a Catalunya però també a Madrid, on la policia ha llançat com a mínim 7 trets a l'aire, set casquets que el Secretari de Comunicació de CCOO, Fernando Lezcano, ha mostrat a la premsa i que simbolitzen fins on ha arribat l'agressivitat contra els sindicalistes, producte de la campanya desencadenada contra les organitzacions de treballadors i treballadores, i que a Barcelona es va traduir en lesions al membre de la direcció del PCC Celestino Sánchez, agredit por un camioner.
És necessari ara administrar aquest rotund èxit, enmig de tanta agressivitat, menyspreu dels mitjans de comunicació, atacs i desqualificacions de la dreta social, política i ideològica.
El PCC felicita tota la seva militància pel treball| desenvolupat en les setmanes prèvies a la Vaga General, la seva participació activa el 29/S i anima a seguir en la línia que es va marcar al 12è CONGRÉS.
VISCA LA CLASSE TREBALLADORA
VISCA LA VAGA GENERAL
29 de setembre de 2010
Aquest èxit ha de comportar una rectificació del govern del PSOE, que té l'obligació de negociar amb els sindicats per modificar aquesta reforma laboral, la política de retalls socials i les amenaces d'allargar l'edat de la jubilació.
L'èxit de la vaga i les manifestacions desmenteixen i deslegitimen tota la campanya en contra dels sindicats i els sindicalistes, que una vegada més han demostrat la seva dedicació i esforç solidari en contra d'unes mesures lesives als interessos de la classe treballadora.
També denuncia l'agressivitat amb què han actuat les forces policials, a Catalunya però també a Madrid, on la policia ha llançat com a mínim 7 trets a l'aire, set casquets que el Secretari de Comunicació de CCOO, Fernando Lezcano, ha mostrat a la premsa i que simbolitzen fins on ha arribat l'agressivitat contra els sindicalistes, producte de la campanya desencadenada contra les organitzacions de treballadors i treballadores, i que a Barcelona es va traduir en lesions al membre de la direcció del PCC Celestino Sánchez, agredit por un camioner.
És necessari ara administrar aquest rotund èxit, enmig de tanta agressivitat, menyspreu dels mitjans de comunicació, atacs i desqualificacions de la dreta social, política i ideològica.
El PCC felicita tota la seva militància pel treball| desenvolupat en les setmanes prèvies a la Vaga General, la seva participació activa el 29/S i anima a seguir en la línia que es va marcar al 12è CONGRÉS.
VISCA LA CLASSE TREBALLADORA
VISCA LA VAGA GENERAL
29 de setembre de 2010
martes, 28 de septiembre de 2010
viernes, 24 de septiembre de 2010
Els i les comunistes de Catalunya per la VAGA
Declaració del PCC per la vaga general.
EL PCC CRIDA ELS I LES MILITANTS COMUNISTES A PARTICIPAR ACTIVAMENT A LA VAGA GENERAL DEL 29-S CONVOCADA PEL SINDICALISME DE CLASSE
Hi ha moltes raons per fer vaga el 29 de Setembre. Els sindicats de classe CCOO i UGT i d’altres organitzacions sindicals han proposat una resposta de lluita i mobilització per fer front a les polítiques econòmiques del Govern del PSOE, per rectificar la Reforma Laboral, la congelació de les pensions, la retallada de sous dels empleats públics i la retallada de les polítiques socials i de la inversió pública tan necessàries per revifar l’economia.
En aquestes polítiques econòmiques neoliberals i de dretes coincideix la direcció PSOE amb CiU i el PP, consisteixen en fer pagar la crisi als que no l’han creada, als treballadors, treballadores i altres sectors populars del nostre país. El capitalisme és responsable i utilitza els mercats per dur a terme les decisions de grups oligàrquics no democràtics que pretenen acumular més i més poder i diners.
Si no fem vaga, si no plantegem una lluita de protecció dels nostres drets, unes altres mesures antisocials aniran caient de mica en mica proposades pel govern i la patronal, allargar l’edat de jubilació, dificultar el cobrament de les pensions, proposar copagament a la sanitat i d’altres serveis públics, i anar retallant la protecció social i els sous i drets laborals.
La vaga significarà un canvi de tendència, enfortir la idea que els treballadors i treballadores tenen interesos comuns i que han d’organitzar col·lectivament la seva lluita. La Vaga servirà per enfortir altres lluites futures ja que haurem de seguir organitzant-nos i lluitant en el futur per fer valdre els nostres drets.
El PCC crida els i les militants comunistes a acabar d’organitzar la vaga i el 29-S fer-la, a treballar per l’èxit d’aquesta participant activament als piquets informatius.
El PCC crida a estendre a centres de treball, estudi i barris les raons d’aquesta.
El PCC crida els comunistes i la gent d’esquerres a treballar al costat i amb els i les sindicalistes, amb els treballadors, amb el nostre poble, per realitzar una resposta de lluita i mobilització a les polítiques antisocials i de dretes.
VISCA LA CLASSE TREBALLADORA
VISCA LA VAGA GENERAL
EL PCC CRIDA ELS I LES MILITANTS COMUNISTES A PARTICIPAR ACTIVAMENT A LA VAGA GENERAL DEL 29-S CONVOCADA PEL SINDICALISME DE CLASSE
Hi ha moltes raons per fer vaga el 29 de Setembre. Els sindicats de classe CCOO i UGT i d’altres organitzacions sindicals han proposat una resposta de lluita i mobilització per fer front a les polítiques econòmiques del Govern del PSOE, per rectificar la Reforma Laboral, la congelació de les pensions, la retallada de sous dels empleats públics i la retallada de les polítiques socials i de la inversió pública tan necessàries per revifar l’economia.
En aquestes polítiques econòmiques neoliberals i de dretes coincideix la direcció PSOE amb CiU i el PP, consisteixen en fer pagar la crisi als que no l’han creada, als treballadors, treballadores i altres sectors populars del nostre país. El capitalisme és responsable i utilitza els mercats per dur a terme les decisions de grups oligàrquics no democràtics que pretenen acumular més i més poder i diners.
Si no fem vaga, si no plantegem una lluita de protecció dels nostres drets, unes altres mesures antisocials aniran caient de mica en mica proposades pel govern i la patronal, allargar l’edat de jubilació, dificultar el cobrament de les pensions, proposar copagament a la sanitat i d’altres serveis públics, i anar retallant la protecció social i els sous i drets laborals.
La vaga significarà un canvi de tendència, enfortir la idea que els treballadors i treballadores tenen interesos comuns i que han d’organitzar col·lectivament la seva lluita. La Vaga servirà per enfortir altres lluites futures ja que haurem de seguir organitzant-nos i lluitant en el futur per fer valdre els nostres drets.
El PCC crida els i les militants comunistes a acabar d’organitzar la vaga i el 29-S fer-la, a treballar per l’èxit d’aquesta participant activament als piquets informatius.
El PCC crida a estendre a centres de treball, estudi i barris les raons d’aquesta.
El PCC crida els comunistes i la gent d’esquerres a treballar al costat i amb els i les sindicalistes, amb els treballadors, amb el nostre poble, per realitzar una resposta de lluita i mobilització a les polítiques antisocials i de dretes.
VISCA LA CLASSE TREBALLADORA
VISCA LA VAGA GENERAL
martes, 21 de septiembre de 2010
EL DIA 29... VAGA ! VAGA ! VAGA !
Els i les comunistes de Sant Andreu recolzem la vaga general.
Endavant amb la classe treballadora !
jueves, 15 de abril de 2010
Socialisme, República i Autodeterminació
COMUNICAT EN OCASIÓ DEL 79è ANIVERSARI DE LA II REPÚBLICA
Aquest 14 d'abril commemorem el 79è aniversari de la proclamació de la II República. Els i les comunistes de Catalunya celebrem aquesta fita per la victòria que va suposar per a la classe obrera i les capes populars, la derrota de la monarquia i la instauració d'un règim democràtic avançat.
En un moment en què observem com la dreta neofranquista, Falange inclosa, amb l'ajut de la caverna mediàtica prova d'iniciar un procés judicial contra el jutge Baltasar Garzón per haver iniciat una investigació sobre els crims de la dictadura, és més necessària que mai la recuperació del que va significar l'experiència republicana com el període més avançat i democràtic de la història de Catalunya i Espanya. És inadmissible que els hereus directes del genocidi humà i cultural que va significar el franquisme pretenguin processar qui, al marge d'actuacions anteriors, va acceptar tirar endavant la inexcusable tasca d'identificació i reparació de les víctimes, que de fa tantes dècades resta pendent i exigida per part dels familiars i amics dels repressaliats.
La República fou l'últim intent d'aprofundir la revolució burgesa enfront la dominació oligàrquica i terratinent espanyola. Les reformes de tot tipus que van fer-se durant el període republicà (agràries, econòmiques, territorials, educatives, militars, culturals), tot i que dirigides principalment per la burgesia progressista, anaven en una direcció progressiva que beneficiava objectivament la classe treballadora.
Aquesta experiència d'avenç social va ésser ofegada amb sang per part del feixisme internacional, seguida de 40 anys de dictadura franquista i 30 de l'actual règim monàrquic-burgès.
Avui, és imprescindible la lluita per una República federal i socialista, en què la classe treballadora dirigeixi democràticament l'economia en benefici del poble, en la qual es reconegui el dret d'autodeterminació de les nacions i pobles de l'Estat espanyol, que sigui contrària a tota explotació econòmica, ecològica, de gènere i nacional, i que es fonamentés en una voluntat inequívoca de defensa de la pau entre pobles.
És un fet que el moviment republicà ha experimentat un creixement en aquests darrers anys, i la Joventut Comunista de Catalunya, com a part integrant i activa d'aquest, hem de dotar de contingut transformador i revolucionari l'aspiració republicana. No plantegem la República com un simple canvi administratiu en què perdurin les injustícies actuals, sinó com un avenç qualitatiu vers una societat més lliure i igualitària a tots els nivells.
Recollint els principis marxistes-leninistes del dret dels pobles a l'autodeterminació, la Joventut Comunista de Catalunya reconeix i defensa el fet diferencial català i considerem que Espanya és un conjunt de pobles lligats i oprimits per l'estructura d'un Estat en mans d'una classe dirigent de tipus feudal-oligàrquic. Cal superar aquesta situació per mitjà d'una reorganització federal que contempli el dret dels pobles d'escollir el seu propi marc d'autogovern, per la qual cosa lluitem per assolir la llibertat nacional de Catalunya sense deslligar aquesta lluita de l'emancipació social de la classe obrera catalana i espanyola.
La República no és un fi en si mateixa, sinó un poderós mitjà que permet avançar a les forces transformadores i revolucionàries en la seva lluita contra l'oligarquia industrial, financera i terratinent. És aquest, i no l'enfrontament estèril entre els pobles de la península, el principal enemic de la classe obrera i de les capes populars a Catalunya i al conjunt de l'Estat espanyol.
Visca la II República!
SOCIALISME, REPÚBLICA, AUTODETERMINACIÓ!
Barcelona, 14 d'abril de 2010
CJC-Joventut Comunista de Catalunya
www.joventutcomunista.org
Aquest 14 d'abril commemorem el 79è aniversari de la proclamació de la II República. Els i les comunistes de Catalunya celebrem aquesta fita per la victòria que va suposar per a la classe obrera i les capes populars, la derrota de la monarquia i la instauració d'un règim democràtic avançat.
En un moment en què observem com la dreta neofranquista, Falange inclosa, amb l'ajut de la caverna mediàtica prova d'iniciar un procés judicial contra el jutge Baltasar Garzón per haver iniciat una investigació sobre els crims de la dictadura, és més necessària que mai la recuperació del que va significar l'experiència republicana com el període més avançat i democràtic de la història de Catalunya i Espanya. És inadmissible que els hereus directes del genocidi humà i cultural que va significar el franquisme pretenguin processar qui, al marge d'actuacions anteriors, va acceptar tirar endavant la inexcusable tasca d'identificació i reparació de les víctimes, que de fa tantes dècades resta pendent i exigida per part dels familiars i amics dels repressaliats.
La República fou l'últim intent d'aprofundir la revolució burgesa enfront la dominació oligàrquica i terratinent espanyola. Les reformes de tot tipus que van fer-se durant el període republicà (agràries, econòmiques, territorials, educatives, militars, culturals), tot i que dirigides principalment per la burgesia progressista, anaven en una direcció progressiva que beneficiava objectivament la classe treballadora.
Aquesta experiència d'avenç social va ésser ofegada amb sang per part del feixisme internacional, seguida de 40 anys de dictadura franquista i 30 de l'actual règim monàrquic-burgès.
Avui, és imprescindible la lluita per una República federal i socialista, en què la classe treballadora dirigeixi democràticament l'economia en benefici del poble, en la qual es reconegui el dret d'autodeterminació de les nacions i pobles de l'Estat espanyol, que sigui contrària a tota explotació econòmica, ecològica, de gènere i nacional, i que es fonamentés en una voluntat inequívoca de defensa de la pau entre pobles.
És un fet que el moviment republicà ha experimentat un creixement en aquests darrers anys, i la Joventut Comunista de Catalunya, com a part integrant i activa d'aquest, hem de dotar de contingut transformador i revolucionari l'aspiració republicana. No plantegem la República com un simple canvi administratiu en què perdurin les injustícies actuals, sinó com un avenç qualitatiu vers una societat més lliure i igualitària a tots els nivells.
Recollint els principis marxistes-leninistes del dret dels pobles a l'autodeterminació, la Joventut Comunista de Catalunya reconeix i defensa el fet diferencial català i considerem que Espanya és un conjunt de pobles lligats i oprimits per l'estructura d'un Estat en mans d'una classe dirigent de tipus feudal-oligàrquic. Cal superar aquesta situació per mitjà d'una reorganització federal que contempli el dret dels pobles d'escollir el seu propi marc d'autogovern, per la qual cosa lluitem per assolir la llibertat nacional de Catalunya sense deslligar aquesta lluita de l'emancipació social de la classe obrera catalana i espanyola.
La República no és un fi en si mateixa, sinó un poderós mitjà que permet avançar a les forces transformadores i revolucionàries en la seva lluita contra l'oligarquia industrial, financera i terratinent. És aquest, i no l'enfrontament estèril entre els pobles de la península, el principal enemic de la classe obrera i de les capes populars a Catalunya i al conjunt de l'Estat espanyol.
Visca la II República!
SOCIALISME, REPÚBLICA, AUTODETERMINACIÓ!
Barcelona, 14 d'abril de 2010
CJC-Joventut Comunista de Catalunya
www.joventutcomunista.org
jueves, 18 de febrero de 2010
Valoració de la Joventut Comunista del XII Congrés del PCC
Valoració XII Congrés PCC
Els CJC hem seguit el XII Congrés del PCC al nostre ritme amb un debat propi que vam centrar a la
Conferència Nacional d'Organització, hagués sigut recomanable que com a mínim el CN hagués fet
la discussió de l'informe polític i de la resolució que es va presentar com CJC al Congrés. Mentre la
resolució dels CJC va ser poc o gens discutida pel CN la resolució d'Universitat si va ser
confeccionada pel comitè d'Universitat, lamentablement només format actualment per camarades
dels CJC, sent una federació conjunta amb el Partit.
Paral·lelament hem participat a les Comissions de Candidatures, d'Internacional i a la de Logística
aportant a la primera persones per la futura direcció del Partit i a les altres persones per tasques
logístiques els previs i els mateixos dies del Congrés.
El Congrés ha sigut un punt d'inflexió en el procés de reorganització del Partit. Ha servit per
tensionar i quadrar files de les Federacions, posant-les al dia com a MO i per posar-ne en marxa de
noves, com Solidaritat i TPQs; però hi ha molta feina a fer: cal acabar d'organitzar-nos sobretot a
MU, MP i Universitat. Cal distribuir correctament militants i quadres per evitar duplicitats.
El Congrés ens va servir a la Joventut també per acabar de tancar temes amb diverses cèl·lules del
Partit per qüestions que teníem obertes, com amb la gent d'Osona, del MP de l'Hospitalet i de
Sentmenat... També ha demostrat que els CJC no estem fent del tot bé la feina, hi havia delegats i
delegades i convidats i convidades per federacions del PCC que haurien de tenir algun vincle amb
CJC i no el tenen, això passa especialment amb el MU i en menor mesura amb el MO. D'altra
banda és molt positiu però que haguem descobert aquests i aquestes camarades per començar a
vincular-los amb la resta dels CJC.
La nova direcció del Partit té molta feina per endavant tant a l'àmbit organitzatiu, on a més de
l'afegit anteriorment, el Congrés va reclamar i demostrar que ens cal més formació als i les militants
i quadres; com en la necessitat d'actualització teòrica del projecte del Partit.
Els CJC podem aportar tres coses principals en un primer període:
– Organització i impuls de la Federació d'Universitat.
– Col·laboració a la creació i funcionament de l'Escola de Formació.
– Organització de la militància jove que hi ha dins del MU del PCC.
Comitè Executiu dels CJC-Joventut Comunista de Catalunya
Dilluns 2 de Febrer del 2010
Els CJC hem seguit el XII Congrés del PCC al nostre ritme amb un debat propi que vam centrar a la
Conferència Nacional d'Organització, hagués sigut recomanable que com a mínim el CN hagués fet
la discussió de l'informe polític i de la resolució que es va presentar com CJC al Congrés. Mentre la
resolució dels CJC va ser poc o gens discutida pel CN la resolució d'Universitat si va ser
confeccionada pel comitè d'Universitat, lamentablement només format actualment per camarades
dels CJC, sent una federació conjunta amb el Partit.
Paral·lelament hem participat a les Comissions de Candidatures, d'Internacional i a la de Logística
aportant a la primera persones per la futura direcció del Partit i a les altres persones per tasques
logístiques els previs i els mateixos dies del Congrés.
El Congrés ha sigut un punt d'inflexió en el procés de reorganització del Partit. Ha servit per
tensionar i quadrar files de les Federacions, posant-les al dia com a MO i per posar-ne en marxa de
noves, com Solidaritat i TPQs; però hi ha molta feina a fer: cal acabar d'organitzar-nos sobretot a
MU, MP i Universitat. Cal distribuir correctament militants i quadres per evitar duplicitats.
El Congrés ens va servir a la Joventut també per acabar de tancar temes amb diverses cèl·lules del
Partit per qüestions que teníem obertes, com amb la gent d'Osona, del MP de l'Hospitalet i de
Sentmenat... També ha demostrat que els CJC no estem fent del tot bé la feina, hi havia delegats i
delegades i convidats i convidades per federacions del PCC que haurien de tenir algun vincle amb
CJC i no el tenen, això passa especialment amb el MU i en menor mesura amb el MO. D'altra
banda és molt positiu però que haguem descobert aquests i aquestes camarades per començar a
vincular-los amb la resta dels CJC.
La nova direcció del Partit té molta feina per endavant tant a l'àmbit organitzatiu, on a més de
l'afegit anteriorment, el Congrés va reclamar i demostrar que ens cal més formació als i les militants
i quadres; com en la necessitat d'actualització teòrica del projecte del Partit.
Els CJC podem aportar tres coses principals en un primer període:
– Organització i impuls de la Federació d'Universitat.
– Col·laboració a la creació i funcionament de l'Escola de Formació.
– Organització de la militància jove que hi ha dins del MU del PCC.
Comitè Executiu dels CJC-Joventut Comunista de Catalunya
Dilluns 2 de Febrer del 2010
martes, 26 de enero de 2010
lunes, 25 de enero de 2010
EL 12è CONGRÉS DEL PCC ESCULL JOAN JOSEP NUET COM A NOU SECRETARI GENERAL
El també senador d’EUiA i coordinador de l’Àrea Interna d’IU, diu que el seu és “un partit petit però ben parit” i proposa una campanya de creixement afiliatiu*
El Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) ha clausurat aquest diumenge 24 de gener el seu 12è Congrés, ‘Comunistes d’avui’, iniciant una nova etapa d’actualització del seu projecte, de les formes organitzatives i amb una renovació de la seva direcció. Els 400 delegats i delegades que han participat al Congrés aquest cap de setmana a Les Cotxeres de Sants han aprovat per unanimitat la nova composició del Comitè Central, que es renova en un 50 per cent dels seus membres, i la proposta de nou secretari general, presentada en nom de l’Executiu sortint. Així, Joan Josep Nuet relleva Marià Pere en el càrrec, passats 23 anys del 8è Congrés que va posar Pere al front del Partit.
Nuet, que va ingressar al PCC ara fa 24 anys -i que també és responsable d’Acció Política d’EUiA, senador de la formació i coordinador de l’Àrea Interna d’IU-, ha iniciat el seu primer discurs com a secretari general del PCC assegurant que la composició del Congrés “és una fotografia del que som, un partit petit però ben parit”. Tot i així, la primera proposta que portarà Nuet al nou Secretariat del PCC, en quant aquest es constitueixi d’aquí un mes, serà la d’iniciar una campanya de creixement afiliatiu doncs “podem ser el doble dels que som”, ha dit el dirigent comunista.
Nuet ha cridat la militància a adreçar-se “als homes i dones que treballen al moviment veïnal, al moviment solidari, al moviment estudiantil, al moviment sindical”, per a insistir-los que “sense ells no aconseguirem transformar la societat”.
En el seu discurs, el nou Secretari General del PCC ha tingut unes paraules d’agraïment per Jordi Miralles i Marià Pere “dues persones fonamentals pel meu creixement polític, com a persona i com a comunista”, ha dit Nuet. També ha rercordat la seva primera militància als Col.lectius de Joves Comunistes(CJC), dels que també va ser secretari general, i ha declarat que “hem d’ajudar als nostres joves a crèixer, perquè sense Joventut Comunista no hi ha futur del Partit”.
D’altra banda, Nuet ha insistit que EUiA i CCOO són “estratègiques” pel PCC,i ha afirmat que cal “més diàleg, confluència i unitat” amb els partits amb qui “compartim viatge a EUiA i IU”, en concret amb el PSUC-Viu, el POR i el PCE, amb qui “compartim un projecte d’emacipació alternatiu al capitalisme financer”.
Nuet ha instat la militància en aquesta nova etapa a “practicar una política ambiciosa” i a “treballar i organitzar-nos de forma més ferma per mobilitzar front les polítiques ferotges del capitalisme financer”.
En aquesta línia, el màxim dirigent del PCC ha explicat que els i les comunistes s’han d’implicar “en tots els moviments amb qui fem apostes polítiques en tots els terrenys”, tot i que treballant-hi “de forma diferents a temps passats”. En paraules de Nuet, “el Partit hem de ser una fàbrica d’idees i propostes que arribin arreu i ens hem d’adaptar a les formes democràtiques de funcionament d’aquests moviments”.
*Unitat d’esquerres, unitat dels treballadors i unitat comunista*
El recent escollit secretari general del PCC també ha recordat que el Partit s’ha definit al llarg de la seva història per la defensa de la unitat de les esquerres, de la unitat dels treballadors i de la unitat comunista. Quant a la unitat de les esquerres, Nuet ha dit que “en els temps que vivim es requereixen fòrmules creatives per resoldre les contradiccions que comporta treballar en pluralitat”. Pel que fa a la unitat dels treballadors i treballadores, Nuet ha afirmat que és el “cordó umbilical” que uneix el PCC amb “el nostre sindicat, CCOO: som germans de classe i estem al mateix vaixell”.
I respecte a la unitat comunista, Nuet ha fet una crida a fer-ne “una lectura del segle XXI” per a tendir a “un espai de molt abast, que ho sumi tot”. Així, ha apostat per “acelerar el diàleg entre les diferents organitzacions que es reclamen del comunisme per a donar salts qualitatius”.
Nuet ha definit el PCC com un partit “català, arrelat, amb un projecte nacional i un projecte d’estat federal” i ha demanat la militància que continui treballant per aconseguir “un estat federal, pluricultural, plurinacional, plurilingüístic i republicà”.
Per acabar, el Secretari General del PCC ha instat als i les comunistes a“construir un partit més modern, eficaç i mobilitzador” i a seguir reforçant EUiA i la coalició ICV-EUiA per aconseguir uns bons resultats a les pròximes eleccions autonòmiques, revalidar el govern d’esquerres i “barrar el pas a la dreta”.
Marià Pere s’acomiada del 12è Congrés apostant per un salt qualitatiu
Marià Pere, Secretari General del Partit dels i les Comunistes de Catalunya s’acomiada del 12è Congrés tancant un procés de discussió política des del 8è Congrés al 1987 que ha servit per actualitzar el seu projecte i la seva aposta pel Front d’Esquerres.
Pere va destacar la importància de posar al dia les propostes del Partit, el seu funcionament i la seva direcció col·lectiva, per continuar lluitant pel socialisme i l’alliberament de la classe treballadora, tenint en compte els canvis al món i les conseqüències de la crisi del capitalisme globalitzat.
Filosofia de la praxis, entendre la història com a procés de la lluita de classes, el combat a la crisi perquè no afecti a la classe treballadora, la recuperació de la consciència de classe i un canvi del model productiu van ser els eixos de la seva intervenció del passat dissabte.
jueves, 7 de enero de 2010
miércoles, 6 de enero de 2010
“Preguntas de un obrero ante un libro”, de Bertolt Brecht:
Tebas, la de las Siete Puertas, ¿quién la construyó?
En los libros figuran los nombres de los reyes.
¿Arrastraron los reyes los grandes bloques de piedra?
Y Babilonia, destruida tantas veces,
¿quién la volvió a construir otras tantas?¿En qué casas
de la dorada Lima vivían los obreros que la construyeron?
La noche en que fue terminada la Muralla china,
¿adónde fueron los albañiles? Roma la Grande
está llena de arcos de triunfo. ¿Quién los erigió?
¿Sobre quiénes triunfaron los Césares? Bizancio, tan cantada,
¿tenía sólo palacios para sus habitantes? Hasta en la fabulosa Atlántida,
la noche en que el mar se la tragaba, los habitantes clamaban
pidiendo ayuda a sus esclavos.
El joven Alejandro conquistó la India.
¿El sólo?
César venció a los galos.
¿No llevaba consigo ni siquiera un cocinero?
Felipe II lloró al hundirse
su flota. ¿No lloró nadie más?
Federico II ganó la Guerra de los Siete Años.
¿Quién la ganó, además?
Una victoria en cada página.
¿Quién cocinaba los banquetes de la victoria?
Un gran hombre cada diez años.
¿Quién paga sus gastos?
En los libros figuran los nombres de los reyes.
¿Arrastraron los reyes los grandes bloques de piedra?
Y Babilonia, destruida tantas veces,
¿quién la volvió a construir otras tantas?¿En qué casas
de la dorada Lima vivían los obreros que la construyeron?
La noche en que fue terminada la Muralla china,
¿adónde fueron los albañiles? Roma la Grande
está llena de arcos de triunfo. ¿Quién los erigió?
¿Sobre quiénes triunfaron los Césares? Bizancio, tan cantada,
¿tenía sólo palacios para sus habitantes? Hasta en la fabulosa Atlántida,
la noche en que el mar se la tragaba, los habitantes clamaban
pidiendo ayuda a sus esclavos.
El joven Alejandro conquistó la India.
¿El sólo?
César venció a los galos.
¿No llevaba consigo ni siquiera un cocinero?
Felipe II lloró al hundirse
su flota. ¿No lloró nadie más?
Federico II ganó la Guerra de los Siete Años.
¿Quién la ganó, además?
Una victoria en cada página.
¿Quién cocinaba los banquetes de la victoria?
Un gran hombre cada diez años.
¿Quién paga sus gastos?
Pacificación presidencial en América Latina - Artículo de Noam Chomsky
Enero 5 de 2010 | 06:01 AM. | Noticias
Barack Obama es el 4º presidente estadunidense en ganar el Premio Nobel de la Paz y se une a otros en una larga tradición de pacificación que desde siempre ha servido a los intereses estadunidenses
Los cuatro presidentes dejaron su huella en nuestra pequeña región de allá, que nunca ha molestado a nadie como caracterizó al hemisferio el secretario de Guerra, Henry L. Stimson, en 1945.
Dada la postura del gobierno de Obama hacia las elecciones en Honduras de noviembre último, vale la pena examinar el historial.
Theodore Roosevelt
En su segundo mandato como presidente, Theodore Roosevelt dijo que la expansión de pueblos de sangre blanca o europea durante los pasados cuatro siglos se ha visto amenazada por beneficios duraderos para los pueblos que ya existían en las tierras en que ocurrió dicha expansión (pese a lo que puedan pensar los africanos nativos americanos, filipinos y otros beneficiados puedan creer).
Por lo tanto, era inevitable y en gran medida deseable para la humanidad en general, que el pueblo estadunidense terminara por ser mayoría sobre los mexicanos al conquistar la mitad de México”, además de que estaba fuera de toda discusión esperar que los (texanos) se sometieran a la supremacía de una raza inferior.
Utilizar la diplomacia de los barcos artillados para robarle Panamá a Colombia y construir un canal también fue un regalo para la humanidad.
Woodrow Wilson
Woodrow Wilson es el más honrado de los presidentes galardonados con el Nobel y posiblemente, el peor para América Latina. Su invasión a Haití en 1915 mató a miles, prácticamente reinstauró la esclavitud y dejó a gran parte del país en ruinas.
Para demostrar su amor a la democracia, Wilson ordenó a sus marines desintegrar el Parlamento haitiano a punta de pistola en represalia por no aprobar una legislación progresista que permitía a corporaciones estadunidenses comprar el país caribeño.
El problema se remedió cuando los haitianos adoptaron una Constitución dictada por Estados Unidos, redactada bajo las armas de los marines. Se trataba de un esfuerzo que resultaría benéfico para Haití, aseguró el Departamento de Estado a sus cautivos.
Wilson también invadió República Dominicana para garantizar su bienestar. Esta nación y Haití quedaron bajo el mando de violentos guardias civiles. Décadas de tortura, violencia y miseria en ambos países fueron el legado del idealismo wilsoniano, que se convirtió en un principio de la política exterior estadunidense.
Jimmy Carter
Para el presidente Jimmy Carter, los derechos humanos eran el alma de nuestra política exterior. Robert Pastor, asesor de seguridad nacional para temas de América Latina, explicó que había importantes distinciones entre derechos y política:
lamentablemente la administración tuvo que respaldar el régimen del dictador nicaragüense Anastasio Somoza, y cuando esto resultó imposible, se mantuvo en el país a una Guardia Nacional entrenada en Estados Unidos, aun después de que se habían perpetrado matanzas contra la población de una brutalidad que las naciones reservan para sus enemigos, según señaló el mismo funcionario, y en que murieron unas 40 mil personas.
Para Pastor, la razón es elemental: Estados Unidos no quería controlar Nicaragua ni ningún otro país de la región, pero tampoco que los acontecimientos se salieran de control. Quería que los nicaragüenses actuaran de forma independiente, excepto cuando esto podía afectar los intereses de Estados Unidos.
Barack Obama
El presidente Barack Obama distanció a Estados Unidos de casi toda América Latina y Europa al aceptar el golpe militar que derrocó a la democracia hondureña en junio pasado.
La asonada reflejó abismales y crecientes divisiones políticas y socioeconómicas, según el New York Times. Para la reducida clase social alta, el presidente hondureño Manuel Zelaya se había convertido en una amenaza para lo que esa clase llama democracia, pero que en realidad es el gobierno de las fuerzas empresariales y políticas más fuertes del país.
Zelaya adoptó medidas tan peligrosas como el incremento del salario mínimo en un país en que 60 por ciento de la población vive en la pobreza. Tenía que irse.
Prácticamente solo, Estados Unidos reconoció las elecciones de noviembre (en las que resultó victorioso Pepe Lobo); las que se celebraron bajo un gobierno militar y que fueron una gran celebración de la democracia, según el embajador de Obama en Honduras, Hugo Llorens.
El apoyo a los comicios también garantiza para Estados Unidos el uso de la base aérea de Palmerola, en territorio hondureño, cuyo valor para el ejército estadunidense se incrementa medida de que está siendo expulsado de la mayor parte de América Latina.
Después de las elecciones, Lewis Anselem, representante de Obama ante la Organización de Estados Americanos, aconsejó a los atrasados latinoamericanos que aceptaran el golpe militar y secundaran a Estados Unidos en el mundo real, no el el mundo del realismo mágico.
Obama abrió brecha al apoyar un golpe militar. El gobierno estadunidense financia al Instituto Internacional Republicano (IRI, por sus siglas en inglés) y al Instituto Nacional Democrático (NDI, por sus siglas en inglés) que, se supone, promueven la democracia.
El IRI regularmente apoya golpes militares para derrocar a gobiernos electos como ocurrió en Venezuela, en 2002, y en Haití, en 2004. El NDI se ha contenido.
En Honduras, por primera vez, éste instituto acordó observar las elecciones celebradas bajo un gobierno militar de facto, a diferencia de la OEA y la o nU, que seguían paseándose por el mundo del realismo mágico.
Debido a la estrecha relación entre el Pentágono y el ejército de Honduras, así como la enorme influencia económica estadunidense en el país centroamericano, hubiera sido muy sencillo para Obama unirse a los esfuerzos de latinoamericanos y europeos para defender la democracia en Honduras. Pero Barack Obama optó por la política tradicional.
En su historia de las relaciones hemisféricas, el académico británico Gordon Connell-Smith escribe: Mientras se habla de dientes para afuera en favor de una democracia representativa para América Latina, Estados Unidos tiene importantes intereses que van justo en la dirección contraria, y que requieren de la democracia como un mero procedimiento, especialmente cuando se celebran elecciones que, con mucha frecuencia, han resultado una farsa.
Una democracia funcional puede responder a las preocupaciones del pueblo, mientras Estados Unidos está más preocupado en coadyuvar las condiciones más favorables para sus inversiones privadas en el extranjero.
Se requiere una gran dosis de lo que a veces se conoce como ignorancia intencional para no ver estos hechos.
Una ceguera así debe ser celosamente guardada si es que se desea que la violencia de Estado siga su curso y cumpla su función. Siempre en favor de la humanidad, como nos recordó Obama otra vez en su discurso al recibir el Premio Nobel. Traducido por Gabriela Fonseca para La Jornada.
Barack Obama es el 4º presidente estadunidense en ganar el Premio Nobel de la Paz y se une a otros en una larga tradición de pacificación que desde siempre ha servido a los intereses estadunidenses
Los cuatro presidentes dejaron su huella en nuestra pequeña región de allá, que nunca ha molestado a nadie como caracterizó al hemisferio el secretario de Guerra, Henry L. Stimson, en 1945.
Dada la postura del gobierno de Obama hacia las elecciones en Honduras de noviembre último, vale la pena examinar el historial.
Theodore Roosevelt
En su segundo mandato como presidente, Theodore Roosevelt dijo que la expansión de pueblos de sangre blanca o europea durante los pasados cuatro siglos se ha visto amenazada por beneficios duraderos para los pueblos que ya existían en las tierras en que ocurrió dicha expansión (pese a lo que puedan pensar los africanos nativos americanos, filipinos y otros beneficiados puedan creer).
Por lo tanto, era inevitable y en gran medida deseable para la humanidad en general, que el pueblo estadunidense terminara por ser mayoría sobre los mexicanos al conquistar la mitad de México”, además de que estaba fuera de toda discusión esperar que los (texanos) se sometieran a la supremacía de una raza inferior.
Utilizar la diplomacia de los barcos artillados para robarle Panamá a Colombia y construir un canal también fue un regalo para la humanidad.
Woodrow Wilson
Woodrow Wilson es el más honrado de los presidentes galardonados con el Nobel y posiblemente, el peor para América Latina. Su invasión a Haití en 1915 mató a miles, prácticamente reinstauró la esclavitud y dejó a gran parte del país en ruinas.
Para demostrar su amor a la democracia, Wilson ordenó a sus marines desintegrar el Parlamento haitiano a punta de pistola en represalia por no aprobar una legislación progresista que permitía a corporaciones estadunidenses comprar el país caribeño.
El problema se remedió cuando los haitianos adoptaron una Constitución dictada por Estados Unidos, redactada bajo las armas de los marines. Se trataba de un esfuerzo que resultaría benéfico para Haití, aseguró el Departamento de Estado a sus cautivos.
Wilson también invadió República Dominicana para garantizar su bienestar. Esta nación y Haití quedaron bajo el mando de violentos guardias civiles. Décadas de tortura, violencia y miseria en ambos países fueron el legado del idealismo wilsoniano, que se convirtió en un principio de la política exterior estadunidense.
Jimmy Carter
Para el presidente Jimmy Carter, los derechos humanos eran el alma de nuestra política exterior. Robert Pastor, asesor de seguridad nacional para temas de América Latina, explicó que había importantes distinciones entre derechos y política:
lamentablemente la administración tuvo que respaldar el régimen del dictador nicaragüense Anastasio Somoza, y cuando esto resultó imposible, se mantuvo en el país a una Guardia Nacional entrenada en Estados Unidos, aun después de que se habían perpetrado matanzas contra la población de una brutalidad que las naciones reservan para sus enemigos, según señaló el mismo funcionario, y en que murieron unas 40 mil personas.
Para Pastor, la razón es elemental: Estados Unidos no quería controlar Nicaragua ni ningún otro país de la región, pero tampoco que los acontecimientos se salieran de control. Quería que los nicaragüenses actuaran de forma independiente, excepto cuando esto podía afectar los intereses de Estados Unidos.
Barack Obama
El presidente Barack Obama distanció a Estados Unidos de casi toda América Latina y Europa al aceptar el golpe militar que derrocó a la democracia hondureña en junio pasado.
La asonada reflejó abismales y crecientes divisiones políticas y socioeconómicas, según el New York Times. Para la reducida clase social alta, el presidente hondureño Manuel Zelaya se había convertido en una amenaza para lo que esa clase llama democracia, pero que en realidad es el gobierno de las fuerzas empresariales y políticas más fuertes del país.
Zelaya adoptó medidas tan peligrosas como el incremento del salario mínimo en un país en que 60 por ciento de la población vive en la pobreza. Tenía que irse.
Prácticamente solo, Estados Unidos reconoció las elecciones de noviembre (en las que resultó victorioso Pepe Lobo); las que se celebraron bajo un gobierno militar y que fueron una gran celebración de la democracia, según el embajador de Obama en Honduras, Hugo Llorens.
El apoyo a los comicios también garantiza para Estados Unidos el uso de la base aérea de Palmerola, en territorio hondureño, cuyo valor para el ejército estadunidense se incrementa medida de que está siendo expulsado de la mayor parte de América Latina.
Después de las elecciones, Lewis Anselem, representante de Obama ante la Organización de Estados Americanos, aconsejó a los atrasados latinoamericanos que aceptaran el golpe militar y secundaran a Estados Unidos en el mundo real, no el el mundo del realismo mágico.
Obama abrió brecha al apoyar un golpe militar. El gobierno estadunidense financia al Instituto Internacional Republicano (IRI, por sus siglas en inglés) y al Instituto Nacional Democrático (NDI, por sus siglas en inglés) que, se supone, promueven la democracia.
El IRI regularmente apoya golpes militares para derrocar a gobiernos electos como ocurrió en Venezuela, en 2002, y en Haití, en 2004. El NDI se ha contenido.
En Honduras, por primera vez, éste instituto acordó observar las elecciones celebradas bajo un gobierno militar de facto, a diferencia de la OEA y la o nU, que seguían paseándose por el mundo del realismo mágico.
Debido a la estrecha relación entre el Pentágono y el ejército de Honduras, así como la enorme influencia económica estadunidense en el país centroamericano, hubiera sido muy sencillo para Obama unirse a los esfuerzos de latinoamericanos y europeos para defender la democracia en Honduras. Pero Barack Obama optó por la política tradicional.
En su historia de las relaciones hemisféricas, el académico británico Gordon Connell-Smith escribe: Mientras se habla de dientes para afuera en favor de una democracia representativa para América Latina, Estados Unidos tiene importantes intereses que van justo en la dirección contraria, y que requieren de la democracia como un mero procedimiento, especialmente cuando se celebran elecciones que, con mucha frecuencia, han resultado una farsa.
Una democracia funcional puede responder a las preocupaciones del pueblo, mientras Estados Unidos está más preocupado en coadyuvar las condiciones más favorables para sus inversiones privadas en el extranjero.
Se requiere una gran dosis de lo que a veces se conoce como ignorancia intencional para no ver estos hechos.
Una ceguera así debe ser celosamente guardada si es que se desea que la violencia de Estado siga su curso y cumpla su función. Siempre en favor de la humanidad, como nos recordó Obama otra vez en su discurso al recibir el Premio Nobel. Traducido por Gabriela Fonseca para La Jornada.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
